viernes, 19 de octubre de 2018

Antiguos alumnos




Hoy he tenido una interesante  (y esotérica) conversación con  un antiguo compañero del Instituto. No sé si me habría gustado tener un vis a vis real con él en uno de esos bares castellanoparlantes de Barcelona (casi todos) porque  el tempo actual y nuestras circunstancias se comportan como imanes a polos idénticos. Este chico, cuyo hermano ha proclamado recientemente una soflama sobre muertos para lograr la independencia  exprés de Catalunya, ya era un enconado catalanista  en aquellos tiempos lejanos de 1968 y ha aparecido en mi memoria como quien se lo topa de cara en el Paseo de Gracia después de cuarenta años.

-Joan Ramon, son molt desencertades les declaracions del teu germà. Et dones compte?

- Qué vols que et digui, es la acció política, l’avinentesa d'afegir la peça que cal en cada moment d’aquest procés.

- Tú també ho creus així?

- No importa el que jo cregui, el que importa es tirar endavant  l’alliberament de Catalunya.



En el aula de Sexto de Bachillerato, todos, incluyendo a los profesores más adictos al Régimen, teníamos respeto a sus ideas ultranacionalistas. Por entonces él no hablaba de independencia, era una palabra que ni existía en el diccionario de la vida cotidiana, hablaba (en catalán) de libertad y en contra del franquismo. En eso coincidíamos. La causa era común, en mayor o menor medida, y los acusados tintes vernáculos del muchacho eran aceptados con toda naturalidad.



            -Eras un bon alumne, llest, estudiós, pero capficat en el teu catalanisme amb la disfressa de la lluita política en contra de la dictadura. La teva familia et determinaba moltíssim, ho compreng. Malgrat tot, jo et veía una mica desequilibrat, hiperbólic, aillat de l’ambient jove del nostre curs.



            -Tenía una tasca mes important que la vostre. Un activista com jo, com tots els veritables activistas, es deu a la causa. Només coincidiam en la inefable obligació d’aprovar amb la millor nota posible, de preparar-nos per assolir un nivell profesional i potenciar la lluita amb mes recursos per aconseguir els objectius. Un activista te l’obligació d’allunyarse de tot el que destorbi l’ideari. Ni festes ni plaers comuns, ni collonades. Els diumentges eran díes d’intensa activitat política per mí mentre vosaltres ballàveu amb la música del grup d’en Verdejo al gimnás i assetjàveu nenes maques.



No sé qué fue de Verdejo, un auténtico rockero que desapareció de clase sin dejar rastro. Decían que se dedicó por entero a la guitarra eléctrica, pero nunca supe más de él. Supongo que acabó en alguna oficina de administrativo y un día guardó la Fender en su funda para siempre.



            -El que está passant es greu, pero no es massa greu. No hi estás d’acord?

            - Guanyarem.

            -Qui?

            -Nosaltres, els auténtics catalans. El procés ja ha crescut prou per donar redits, es imparable. Domini asegurat.

            -I l’indepèndencia?

            -Aixó es tan sols un concepte ideologic. No cal arrivar-hi. L’objectiu es catalanitzar al máxim. Erradicar costums i habits espanyols. Netejar cualsevol relèvancia vinguda de fora, pulir la llengua i fer-la única. Gestionar, en exclusiu, els diners. Anomenar gent de confiança no només als cárrecs ans a la totalitat de treballadors i treballadores de l’Administració, negociar estrictament amb els empresaris adictes al Catalanisme. També impossar una cultura cent per cent catalana. Un cop aconseguit aquest estatus prendrem possesió per sempre de la nostre terra, “de facto”. No volem res que no sigui catalá. I aixó es tot.

            -Será posible?

            -No ho dubtis.

            -Sense morts?

            -Ningú vol morir actualment. Aixó está descartat. Ningú vol morirse mai, ja ho saps.

            -Escolta…tot el que dius hem recorda al Carlisme del segle XIX. Es quasi identic, només us falta Deu, encara que teniu de la vostre part als capellans. Recordes com va acabar tot alló? Amb bombes sobre Barcelona i una derrota militar esgarrifosa.

            -Sí, pero l’Estat espanyol avui no té Esparteros ni Prims. La gent, fora de Catalunya, ja no tan sols es gandula i borratxa… es abúlica. Viu ensopida en una societat subsidiada. Catalunya es productiva i innovadora, convençuda d’un sol ideal que dinamitza com la cocaína. Es el fruit de la nostre lluita, Tots els ingredients están cuinats. Ja es pot parar taula.



Recuerdo una foto de Joan Ramón sentado en primera fila en un acto catalanista celebrado en la abadía de Montserrat. Se le ve muy joven, casi cuarenta años atrás, atento a la ponencia.  Cierto, han cocinado a fuego lento este proceso y está casi a punto. El horno despide un aroma magnífico y queda poco para poder servir el festín.



            -Som un gran poble, de  gent espabilada. Com tu esmentabes, despres de 1714 varem reixir, despres de les guerres carlistes també, amb Franco les forçes vives del catalanisme es varen forrar amb les seves industries. Aquest es el plá estrategic: aprofitar la feblessa espanyola, una i altre vegade, sempre. No et dones compte?



            - I si cambiés la ratxa, si Espanya accelerés i es convertís en un país modern i eficient?

            - Aixó es imposible. L’alternativa a una vella monarquía, avui, es una república comunista. Encara pitjor.



Como gurú no sé si tiene cualidades, pero maneja bien ciertos conceptos de lógica filosófica, claro que eso en el mundo actual no es ninguna garantía de acierto. Resulta que después de este rato no me ha convencido su discurso pero reconozco que lo tiene muy elaborado. Lo malo es que cuando alguien consigue ser algo diferenciado en la vida tiene dos caminos siempre: compartir su éxito o quedárselo para si mismo. Joan Ramón y los independentistas han sucumbido a lo segundo. Lo malo, también, es que cuando los demás observan el éxito de alguien también tienen dos caminos: quedarse quietos a la sombra o ponerse a trabajar para superarlo.



            - Que tinguis un bon día Joan Ramón. Seguim com companys de clase. Per cert, no et dius Companys de segon  cognom? No serás parent d’en LLuis Companys?

- No

-Ets supersticiós?

No hay comentarios:

Publicar un comentario